divendres, 11 d’abril del 2008

El segon manament de la bona assessora: l'ús de les mirades

Benvolgudes i deixades anar de la mà de Déu, assessores.

Si esteu en un lloc digne de ser considerat com d'assessora (això inclou des de conselleres, regidores o tècniques fins a dones de fer feines-que dic jo que devem ser totes-, canguros, cheerleaders), és perquè teniu algú, mascle necessàriament, a qui assessorar. És curíós, en l'època remota en què em dedicava a la política, era habitual que les dones tinguessin "col·laboradores" (volia dir pringades subordinades) i els homes "assessores" (volia dir pringades, molt pringades i molt, molt subordinades).

Capítol I

In illo tempore, en aquell ecosistema amb regles pròpies, un dels elements que permetia fer la feina i, de pas, sobreviure, a les tals assessores, era la mirada. Primer requisit i indispensable: ulls.
Segon requisit (no indipensable, però útil): ulls grossos (t'estalvien molta feina en obrir i tancar per expressar l'admiració/odi/avorriment que et tenalla),
Tercer requisit: saber què fer-ne (no em refereixo, òbviament a llegir ni a treure lleganyes, no)

Capítol II Delst tipus de mirades.

a) indispensables: heu de tenir al vostre repertori, com a mínim i inexcusablement, tres bones mirades d'adoració i una de completa submissió.

Lamentablement, l'ordinador se m'acaba de convertir en carabassa (ja són quarts d'una) i hauré de seguir un altre dia..... Petons assessores!!!

dimarts, 4 de desembre del 2007

Del manual de la bona assessora:
- Assessora, que alguna cosa queda.
Traduït: encara que sembli impossible, fins i tot l'escombra, després de sentir-te durant quatre anys, aprèn alguna cosa
Així doncs, companya, la teva feina tindrà, algun dia o altre, la seva recompensa. El teu cap de llista dirà "definitiu" enlloc de "difinitiu", "començar" enlloc d'"escomençar", "exacte" enlloc d'"ensacte" i, fins i tot, si ets molt brillant, no confondrà perjudici i prejudici.
Sí, però per això cal fe, molta fe (d'aquella que mou muntanyes i eixampla laringes), i tenacitat, molta tenacitat.
Apa, el segon manament de la bona assessora, per un dia que estigui d'humor!

dimecres, 26 de setembre del 2007

Santa Paciència

O paciència infinita, depèn de com t'ho miris. Ahir el meu fill petit va anar cridant per tot el carrer que jo era una "mare dolentota" (enlloc de l'habitual "mare marona" que sóc) perquè no el deixava pujar a una de les atraccions de la fira que han col·locat, que graciosos, al costat de casa, en concret, als "autos de xoc" (no sé si es diu així). I va tenir una rabieta que va durar ben bé fins que vam arribar a casa i el vaig deixar enxufar-se a la tele, a un dels seus dvd preferits. I el vaig deixar, i tant que el vaig deixar alienar-se tranquil·lament!. Encara havia de fer el sopar i tenia una feinada de por. Què intrascendent i què banal, tot plegat oi?. Però no em produeix ni la meitat de cansament i si el doble de satisfacció que el circ polític al qual estava lligada fins fa dos dies. Que si, que si, que hi ha diputats i regidors/es que no et diuen mare dolentota (bàsicament perquè no ets la seva mare- ni ganes- ni tenen prou neurones per insultar-te amb gràcia) però agafen exactament les mateixes rabietes. Ni ploren ni et peguen (moltes vegades no per falta de ganes) però al final la solució és exactament la mateixa: els enganxes a qualsevol cosa que coneguin i els faci aquest efecte tranquil·litzador que té el vídeo del mamut al meu fill. Digueu-li discurs sobre l'aeroport, la independència, les espremulles, la capitalitat de Barcelona, les infrastructures (o la manca de..)..., la llibertat d'expressió, les batalles campals en el si de les organitzacions.. qualsevol d'aquests elements que ja s'han fet un lloc comú, on trepitgen territori segur i sòlid i que, a base d'haver empobrit les anàlisis, els diagnòstics i les solucions no interessen a ningú. Ni a mi. De fet, no sé ni per què en parlo. Apa, al que anava, que per vegada 4.500 em vaig empassar la segona part d'ICE Age i em va interessar, de nou, més que qualsevol compareixença (tant de govern com d'oposició) que hagi vist en els darrers cinc anys.

divendres, 21 de setembre del 2007

pluja de tardor.
Quan se't more el pare o la mare, és com si tot es resitués al teu voltant. A més de la tristor i els sentiments que et pugui produir (dependrà de cada persona, de cada relació, de cada família) - buidor, soledat, ràbia, enyor- a mi em va produir un estrany enfrontament amb el que era indefugible i una certesa que, ara mateix, ja no quedava cap generació entre la mort i jo. Mentre són vius els avis i els pares és com, si per llei de vida, encara no tinguessis torn assignat per a la desaparició. Són com murs protectors simbòlics que resisteixen els embats de la malaltia i de la mort. Primer els toca a ells. Però quan ja no hi són, és com si haguessis passat a la primera línia del combat. No hi ha ningú entre tu i el final. I pren molta més importància si tens fills. Aleshores has de defensar aquesta vida teva (insignificant per altra banda, si no fos per això) perquè encara trigui molt el dia en què ells siguin la primera línia. I tot adquireix un altre sentit.

Dades personals

Barcelona, Països Catalans, Andorra