Quan se't more el pare o la mare, és com si tot es resitués al teu voltant. A més de la tristor i els sentiments que et pugui produir (dependrà de cada persona, de cada relació, de cada família) - buidor, soledat, ràbia, enyor- a mi em va produir un estrany enfrontament amb el que era indefugible i una certesa que, ara mateix, ja no quedava cap generació entre la mort i jo. Mentre són vius els avis i els pares és com, si per llei de vida, encara no tinguessis torn assignat per a la desaparició. Són com murs protectors simbòlics que resisteixen els embats de la malaltia i de la mort. Primer els toca a ells. Però quan ja no hi són, és com si haguessis passat a la primera línia del combat. No hi ha ningú entre tu i el final. I pren molta més importància si tens fills. Aleshores has de defensar aquesta vida teva (insignificant per altra banda, si no fos per això) perquè encara trigui molt el dia en què ells siguin la primera línia. I tot adquireix un altre sentit.